Y ya sé, la vida sigue, el mundo
no deja de girar, no hay otra que apretar los dientes… pero ninguno de estos
tópicos me aparta de esa tristeza invasora.
Para el que cree, quizás, hay algo
más. Afortunados ellos. A mí solo me queda aferrarme a la poética del bereber El
Raisuni en “El viento y el león”; volveremos a encontrarnos cuando ambos seamos
dos gotas de agua suspendidos en la lluvia.
Hasta pronto, papá.
Vulguès escriure, vulguès
dibuixar, vulguès pintar, expressar-me d‘alguna forma... però res flueix. Una
profunda pena instal·lada al meu interior ho impedeix.
I ja sé, la vida segueix, el
món no deixa de rodar, no hi ha altra que estrènyer les dents... però cap d’aquestos
tòpics m’aparta d’eixa tristor invasora.
Pel que creu, tal volta,
quede alguna cosa més. Afortunats ells. A mi tan sols em queda aferrar-me a la
poètica del berber El Raisuni a “El viento y el león”; tornarem a trobar-se
quan ambdós siguem dues gotes d’aigua suspeses a la pluja.
Fins
prompte papà.
